Acabe d'experimentar la meua primera sessió de meditació. He mirat de seguir els consells i passos del llibre (L'art de la meditació) en tots els aspectes:
He adoptat una de les postures que indica l'autor, la postura del "semi-lotus" (dita "feliç", anomenada sukhasana). Que és amb les cames creuades de tota la vida. Les mans reposades sobre la falda, la mà dreta sobre l'esquerra i els extrems dels polzes tocant-se. L'esquena recta i inclinada endavant, amb la barbeta lleugerament baixada. Tocant el paladar amb la punta de la llengua (cosa que ja sol eixir-me naturalment quan estic concentrat).
El llibre indicava que havia de mantenir els ulls oberts del tot o mig aclucats, no obstant, jo els he tancat. Ja prou entreteniment hi havia a la meua ment com per a fixar-me en els objectes que ocupen la meua habitació.
L'autor proposa com a mètode per a començar, centrar-se en la respiració, i això és el que m'he disposat a fer. Però en tancar els ulls, un exèrcit de pensaments m'ha envaït la ment. No he pogut deixar de pensar en què escriuria després ací al bloc: "Açò. I açò també. Bufff, no puc deixar de pensar en que no puc deixar de pensar. Açò també ho escriuré". Era un bucle! No podia eixir d'eixa espiral. Els pensaments s'autoencadenaven per tal de repetir-se una volta rere una altra.
M'esforçava en mantenir l'atenció en la respiració. No podia evitar imaginar-me les xicotetes partícules de Érase una vez el cuerpo humano entrant i eixint per les foses nasals. Esquivant els pèls, travessant la gola i la tràquea, i endinsant-se en els pulmons. I després d'un diminut instant de pausa, preparant-se per recórrer el camí en el sentit contrari.
No he tardat en canviar d'imatge, perquè com que tenia l'ordinador engegat, el soroll impedia escoltar-me la respiració.
M'he imaginat a mi, assegut com estava, dins de la meua tràquea, pegant-me el vent a la cara cada vegada que inspirava, i d'esquena cada vegada que expirava. Durant alguns moments he pogut estar prou centrat, però l'atenció desapareixia ràpidament degut al bombardeig de pensaments. Pensava en tot, en qualsevol cosa.
Després m'he centrat en els moviments del meu tòrax i abdomen cada volta que respirava. També em repetia de tant en tant la paraula "respiració", o la frase "agafe aire, solte aire". De tant en tant combinava les tècniques que millor m'havien funcionat: veure'm a mi en la meua pròpia tràquea, repetir-me les paraules d'abans, i una molt útil: centrar-me en les pauses entre inspiració i expiració.
M'ha passat una cosa curiosa. Poc a poc, la cama dreta se m'anava carregant de dolor. Així que intentava interioritzar-lo, acceptar-lo com a part natural d'eixa estona, i acte seguit desapareixia. He arribat a atabalar-me en un parell d'ocasions. Em pujaven calors i tot. És com si no poguera fer front a tots els elements que em distreien. Però mirava de restar-li importància al fet, i poc a poc em recuperava.
El temps també m'entretenia a primera hora. Em preguntava quanta estona portaria, o quanta duraria, i també quan sabria quan haurien passat els 20 minuts. I al final, abans de decidir-me a obrir els ulls, em preocupava un poc haver estat massa poc temps en la pràctica, i no m'atrevia a obrir-los. Per fi, quan els he obert i he vist el rellotge, he comprovat que havien passat gairebé trenta minuts. Confesse que pensava que hauria estat un quart d'hora màxim.
I escolteu, quin dolor de cames quan he intentat moure-les. I quan m'he alçat... era incapaç de caminar com ho havia fet fins el moment, anava pel passadís de casa com si haguera fet una etapa del Tour. No s'heu fixat en com caminen els ciclistes quan baixen de les bicis?
Per a la propera sessió, intentaré estar completament en silenci, amb l'ordinador apagat. I si cal, amb un parell de taps a les orelles per a escoltar-me millor la respiració.
Demà més. Ja vos contaré!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada