La mandra, junt amb la pressió de tenir present cada dia un comptador de dies, temps de meditació i compte enrere, convertia en obsessió el meu interès per meditar. Al convertir-se en obsessió, i com sempre m'ha passat, l'interès s'ha esvaït. En mi s'acompleix una regla general, com eixes que regeixen el cosmos: l'obligació empobreix l'ànima.
No és que no calga entrenar la perseverança i la determinació, ni molt menys, sinó que cal replantejar el projecte, o com un company per correspondència diu "l'aventura", com una cosa de l'ara, del present, sense deixar-me arrossegar per la idea de futur (tant d'èxit com de fracàs). Cal no obstant, ser optimista i viure cada moment pensant que és fructífer, perquè en realitat ho és. Moment que no es viu amb ganes, moment que es perd. Un moment que vivim positivament, sempre és agraït de recordar, en canvi, tot aquell instant impregnat de malestar i negativitat, sempre resulta molest en la nostra memòria.
Li explicava a una persona que em preguntava pel projecte de meditació, que l'havia suspès perquè em trobava immers en una sèrie de lectures i reflexions molt interessants i útils que, estaven polint poc a poc la manera en que comprenia la meditació i els seus processos. Tot i que mentre li ho explicava, dins de mi hi havia una veueta que cridava: "la mandra! Ha sigut la mandra la que t'ha portat a suspendre el projecte!" En part és molt cert, però per altra banda reconec la positivitat innegable de les reflexions personals que experimente cada dia, quasi sense excepció. Així que, lluny de sentir cap mena de culpabilitat (cosa que sincerament m'alegra), em trobe animat per a reprendre l'aventura de meditar, i d'aprendre amb la meditació.
No promet res. Només puc dir que la propera vegada que medite, és molt probable que escriga ací al bloc la meua modesta memòria d'aprenent de meditador.
Un abraç a tots i totes!
