La mandra, junt amb la pressió de tenir present cada dia un comptador de dies, temps de meditació i compte enrere, convertia en obsessió el meu interès per meditar. Al convertir-se en obsessió, i com sempre m'ha passat, l'interès s'ha esvaït. En mi s'acompleix una regla general, com eixes que regeixen el cosmos: l'obligació empobreix l'ànima.
No és que no calga entrenar la perseverança i la determinació, ni molt menys, sinó que cal replantejar el projecte, o com un company per correspondència diu "l'aventura", com una cosa de l'ara, del present, sense deixar-me arrossegar per la idea de futur (tant d'èxit com de fracàs). Cal no obstant, ser optimista i viure cada moment pensant que és fructífer, perquè en realitat ho és. Moment que no es viu amb ganes, moment que es perd. Un moment que vivim positivament, sempre és agraït de recordar, en canvi, tot aquell instant impregnat de malestar i negativitat, sempre resulta molest en la nostra memòria.
Li explicava a una persona que em preguntava pel projecte de meditació, que l'havia suspès perquè em trobava immers en una sèrie de lectures i reflexions molt interessants i útils que, estaven polint poc a poc la manera en que comprenia la meditació i els seus processos. Tot i que mentre li ho explicava, dins de mi hi havia una veueta que cridava: "la mandra! Ha sigut la mandra la que t'ha portat a suspendre el projecte!" En part és molt cert, però per altra banda reconec la positivitat innegable de les reflexions personals que experimente cada dia, quasi sense excepció. Així que, lluny de sentir cap mena de culpabilitat (cosa que sincerament m'alegra), em trobe animat per a reprendre l'aventura de meditar, i d'aprendre amb la meditació.
No promet res. Només puc dir que la propera vegada que medite, és molt probable que escriga ací al bloc la meua modesta memòria d'aprenent de meditador.
Un abraç a tots i totes!
dimarts, 3 de gener del 2012
divendres, 18 de novembre del 2011
Comprensió i desig de felicitat cap a tots
En primer lloc dir que ahir no vaig meditar; estava fet pols de fer exercici, i volia estirar-me al sofà o al llit.
Hui sí. De fet hui he acabat el llibre L'art de la meditació, de Matthieu Ricard, i en les últimes pàgines he llegit una cosa molt important, o millor dit dos:
Una és que per a acabar de meditar, no s'ha de tallar de colp la sessió, sinó que és convenient acabar-la amb la pretensió de que siga útil des de ja, a mi i a tots els que m'envolten. I desitjar que cadascú trobe el seu camí a la felicitat, per poc que compatibilitzem en la manera de veure les coses.
I dos, que és preferible realitzar les sessions de meditació quan els alcem del llit, pels matins, per tal d'encarar totes les accions del dia amb positivitat.
Fins el moment havia realitzat les sessions ben entrada la nit, o fins i tot la matinada. O siga, al acabar la jornada. A més a més, tot i que solia fer com una espècie de comiat cada vegada que acabava una sessió, veig molt més profitós i coherent realitzar la cloenda que ens recomana Matthieu R.
La sessió de hui, més que centrar-se en la respiració, cosa que he fet al principi, i en algun moment entre la sessió, per tal de retornar l'atenció; s'ha centrat en l'obertura afectuosa, és a dir, en l'amor i la comprensió envers tots. He repassat mentalment estimats, amics, familiars, i també persones amb les que no mostre simpatia ideològica-filosòfica. També, anant més lluny, envers persones que en algun moment m'han causat patiment. La veritat siga dita: u se sent molt millor quan descarrega el pes de les culpes i venjances. Tot i això, evitava pensar amb condescendència o superioritat moral. El meu era un desig cap a ells, que es tractava de que pogueren abandonar les pors que els turmentaven, i que seguiren els seus camins cap al benestar, foren els que foren.
M'ha envaït una sensació general de pau amb mi mateix, i això que de tant en tant se'm creuaven pensaments de distracció, com ara frases de personatges de televisió, o cançonetes i coses d'aquestes. Quan passava açò, m'ajudava de la visualització de mi mateix submergit a l'aigua, seré, en silenci, calmat.
El grau de concentració ha estat acceptable durant la mitja hora aproximada que ha durat la sessió, i la lliçó de hui ha sigut molt profitosa.
Fins la propera sessió!
Hui sí. De fet hui he acabat el llibre L'art de la meditació, de Matthieu Ricard, i en les últimes pàgines he llegit una cosa molt important, o millor dit dos:
Una és que per a acabar de meditar, no s'ha de tallar de colp la sessió, sinó que és convenient acabar-la amb la pretensió de que siga útil des de ja, a mi i a tots els que m'envolten. I desitjar que cadascú trobe el seu camí a la felicitat, per poc que compatibilitzem en la manera de veure les coses.
I dos, que és preferible realitzar les sessions de meditació quan els alcem del llit, pels matins, per tal d'encarar totes les accions del dia amb positivitat.
Fins el moment havia realitzat les sessions ben entrada la nit, o fins i tot la matinada. O siga, al acabar la jornada. A més a més, tot i que solia fer com una espècie de comiat cada vegada que acabava una sessió, veig molt més profitós i coherent realitzar la cloenda que ens recomana Matthieu R.
La sessió de hui, més que centrar-se en la respiració, cosa que he fet al principi, i en algun moment entre la sessió, per tal de retornar l'atenció; s'ha centrat en l'obertura afectuosa, és a dir, en l'amor i la comprensió envers tots. He repassat mentalment estimats, amics, familiars, i també persones amb les que no mostre simpatia ideològica-filosòfica. També, anant més lluny, envers persones que en algun moment m'han causat patiment. La veritat siga dita: u se sent molt millor quan descarrega el pes de les culpes i venjances. Tot i això, evitava pensar amb condescendència o superioritat moral. El meu era un desig cap a ells, que es tractava de que pogueren abandonar les pors que els turmentaven, i que seguiren els seus camins cap al benestar, foren els que foren.
M'ha envaït una sensació general de pau amb mi mateix, i això que de tant en tant se'm creuaven pensaments de distracció, com ara frases de personatges de televisió, o cançonetes i coses d'aquestes. Quan passava açò, m'ajudava de la visualització de mi mateix submergit a l'aigua, seré, en silenci, calmat.
El grau de concentració ha estat acceptable durant la mitja hora aproximada que ha durat la sessió, i la lliçó de hui ha sigut molt profitosa.
Fins la propera sessió!
dimecres, 16 de novembre del 2011
Meditació forastera
Hui he meditat fora de casa. Em referisc a en casa d'una altra persona, no a l'aire lliure. Tan de bo, però l'oratge no acompanya precisament.
El fet d'estar en un lloc bastant desconegut per a mi, m'ha inquietat els primers minuts. Estava en un silencia quasi absolut. Llevat dels típics sorolls que s'escolten per la nit, l'ambient era de tranquil·litat, i això que no portava els taps a les orelles. Ara que ho pense, canviar d'escenari em sembla una bona manera d'acostumar-me a meditar en qualsevol lloc.
Siga per un poc de somnolència, o per l'escalfor d'un calefactor elèctric que m'havia engegat uns moments abans, i que havia apagat just al començar, crec que més que concentrat, em mantenia desconnectat. Tot i això, pense que la capacitat de concentració no estava malament. Potser al mateix nivell o tal volta un poc menys, que la meditació d'ahir.
He continuat amb les paraules màgiques: "respiració", "dins i fora", "agafe aire i solte", "inspire i expire". I he continuat també veient-me com un mini planeta. M'he imaginat l'habitació on em trobava buida, amb les parets blanques, i després, també, esfèrica, i jo assegut al mig.
De tant en tant m'he adonat que l'esquena perdia la seua verticalitat lleugerament, i he tornat a posicionar-la com cal. També em creuaven alguns pensaments per la ment, i em sentenciava a mi mateix: ara no! La veritat és que funcionava.
Al final, m'he decidit a obrir els ulls quan havien passat uns 25 minuts.
A veure si poc a poc vaig pillant-li el truquet al tema de la respiració.
El fet d'estar en un lloc bastant desconegut per a mi, m'ha inquietat els primers minuts. Estava en un silencia quasi absolut. Llevat dels típics sorolls que s'escolten per la nit, l'ambient era de tranquil·litat, i això que no portava els taps a les orelles. Ara que ho pense, canviar d'escenari em sembla una bona manera d'acostumar-me a meditar en qualsevol lloc.
Siga per un poc de somnolència, o per l'escalfor d'un calefactor elèctric que m'havia engegat uns moments abans, i que havia apagat just al començar, crec que més que concentrat, em mantenia desconnectat. Tot i això, pense que la capacitat de concentració no estava malament. Potser al mateix nivell o tal volta un poc menys, que la meditació d'ahir.
He continuat amb les paraules màgiques: "respiració", "dins i fora", "agafe aire i solte", "inspire i expire". I he continuat també veient-me com un mini planeta. M'he imaginat l'habitació on em trobava buida, amb les parets blanques, i després, també, esfèrica, i jo assegut al mig.
De tant en tant m'he adonat que l'esquena perdia la seua verticalitat lleugerament, i he tornat a posicionar-la com cal. També em creuaven alguns pensaments per la ment, i em sentenciava a mi mateix: ara no! La veritat és que funcionava.
Al final, m'he decidit a obrir els ulls quan havien passat uns 25 minuts.
A veure si poc a poc vaig pillant-li el truquet al tema de la respiració.
dimarts, 15 de novembre del 2011
Tot un èxit!
La sessió de hui ha estat molt millor que la d'ahir. No he apagat l'ordinador, però m'he ficat els taps a les orelles (així i tot encara s'escoltava... quina andròmina, sembla que vaja a gasoil). Amb les oïdes tapades s'ha amplificat el so de la meua respiració, i m'ha ajudat a centrar-me en ella.
Crec que amb el que més em distreia era quan m'adonava que m'havia desconcentrat. És com un cercle viciós, perquè pensar que m'havia desconcentrat era una altra evidència de que continuava desconcentrat. Però en poc temps, i gràcies a escoltar-me la respiració, em repetia: "respire", "inspire i expire", o "dins i fora"; i aleshores reprenia l'estat d'atenció.
En alguns instants molt curts notava que la concentració era significativa, que contrastava amb la resta del temps. De totes maneres, la mitjana ha sigut acceptable, diria jo.
M'he imaginat a mi mateix com un cos vagant per l'espai, com si fóra un planeta, amb la meua atmosfera pròpia i tot, Com m'escoltava també els batecs del cor, m'imaginava que aquest era el nucli del planeta Jo. Totalment sol, aïllat de qualsevol pertorbació externa. M'imaginava aproximant-me al Sol, i contemplant-lo tranquil, just al davant, sense cremar-me. Ara ho pense i crec que era espectacular. Quin viatge!
També m'he imaginat submergit a l'aigua, amb eixa sensació tan confortable d'absència de pesadesa. Menys pesat seria a l'espai, però mai he estat a l'espai i em costa associar-ho amb la manca de sensació gràvida. L'aigua em resulta més familiar.
En algun moment també m'ha abordat la pregunta: "Quanta estona portaré?" Però he continuat amb la tasca. Més tard m'ha passat pel cap la idea d'acabar, però m'he proposat reconcentrar-me de nou una última vegada, com un esprint de comiat. I al moment he obert els ulls amb una sensació de calma i satisfacció importants. No em preocupava massa haver estat poc temps, o menys de l'esperat, perquè em trobava a gust. He mirat l'hora i he estat poc més de mitja hora: més satisfacció encara.
I demà més!
Crec que amb el que més em distreia era quan m'adonava que m'havia desconcentrat. És com un cercle viciós, perquè pensar que m'havia desconcentrat era una altra evidència de que continuava desconcentrat. Però en poc temps, i gràcies a escoltar-me la respiració, em repetia: "respire", "inspire i expire", o "dins i fora"; i aleshores reprenia l'estat d'atenció.
En alguns instants molt curts notava que la concentració era significativa, que contrastava amb la resta del temps. De totes maneres, la mitjana ha sigut acceptable, diria jo.
M'he imaginat a mi mateix com un cos vagant per l'espai, com si fóra un planeta, amb la meua atmosfera pròpia i tot, Com m'escoltava també els batecs del cor, m'imaginava que aquest era el nucli del planeta Jo. Totalment sol, aïllat de qualsevol pertorbació externa. M'imaginava aproximant-me al Sol, i contemplant-lo tranquil, just al davant, sense cremar-me. Ara ho pense i crec que era espectacular. Quin viatge!
També m'he imaginat submergit a l'aigua, amb eixa sensació tan confortable d'absència de pesadesa. Menys pesat seria a l'espai, però mai he estat a l'espai i em costa associar-ho amb la manca de sensació gràvida. L'aigua em resulta més familiar.
En algun moment també m'ha abordat la pregunta: "Quanta estona portaré?" Però he continuat amb la tasca. Més tard m'ha passat pel cap la idea d'acabar, però m'he proposat reconcentrar-me de nou una última vegada, com un esprint de comiat. I al moment he obert els ulls amb una sensació de calma i satisfacció importants. No em preocupava massa haver estat poc temps, o menys de l'esperat, perquè em trobava a gust. He mirat l'hora i he estat poc més de mitja hora: més satisfacció encara.
I demà més!
dilluns, 14 de novembre del 2011
Quin mal de cames!
Acabe d'experimentar la meua primera sessió de meditació. He mirat de seguir els consells i passos del llibre (L'art de la meditació) en tots els aspectes:
He adoptat una de les postures que indica l'autor, la postura del "semi-lotus" (dita "feliç", anomenada sukhasana). Que és amb les cames creuades de tota la vida. Les mans reposades sobre la falda, la mà dreta sobre l'esquerra i els extrems dels polzes tocant-se. L'esquena recta i inclinada endavant, amb la barbeta lleugerament baixada. Tocant el paladar amb la punta de la llengua (cosa que ja sol eixir-me naturalment quan estic concentrat).
El llibre indicava que havia de mantenir els ulls oberts del tot o mig aclucats, no obstant, jo els he tancat. Ja prou entreteniment hi havia a la meua ment com per a fixar-me en els objectes que ocupen la meua habitació.
L'autor proposa com a mètode per a començar, centrar-se en la respiració, i això és el que m'he disposat a fer. Però en tancar els ulls, un exèrcit de pensaments m'ha envaït la ment. No he pogut deixar de pensar en què escriuria després ací al bloc: "Açò. I açò també. Bufff, no puc deixar de pensar en que no puc deixar de pensar. Açò també ho escriuré". Era un bucle! No podia eixir d'eixa espiral. Els pensaments s'autoencadenaven per tal de repetir-se una volta rere una altra.
M'esforçava en mantenir l'atenció en la respiració. No podia evitar imaginar-me les xicotetes partícules de Érase una vez el cuerpo humano entrant i eixint per les foses nasals. Esquivant els pèls, travessant la gola i la tràquea, i endinsant-se en els pulmons. I després d'un diminut instant de pausa, preparant-se per recórrer el camí en el sentit contrari.
No he tardat en canviar d'imatge, perquè com que tenia l'ordinador engegat, el soroll impedia escoltar-me la respiració.
M'he imaginat a mi, assegut com estava, dins de la meua tràquea, pegant-me el vent a la cara cada vegada que inspirava, i d'esquena cada vegada que expirava. Durant alguns moments he pogut estar prou centrat, però l'atenció desapareixia ràpidament degut al bombardeig de pensaments. Pensava en tot, en qualsevol cosa.
Després m'he centrat en els moviments del meu tòrax i abdomen cada volta que respirava. També em repetia de tant en tant la paraula "respiració", o la frase "agafe aire, solte aire". De tant en tant combinava les tècniques que millor m'havien funcionat: veure'm a mi en la meua pròpia tràquea, repetir-me les paraules d'abans, i una molt útil: centrar-me en les pauses entre inspiració i expiració.
M'ha passat una cosa curiosa. Poc a poc, la cama dreta se m'anava carregant de dolor. Així que intentava interioritzar-lo, acceptar-lo com a part natural d'eixa estona, i acte seguit desapareixia. He arribat a atabalar-me en un parell d'ocasions. Em pujaven calors i tot. És com si no poguera fer front a tots els elements que em distreien. Però mirava de restar-li importància al fet, i poc a poc em recuperava.
El temps també m'entretenia a primera hora. Em preguntava quanta estona portaria, o quanta duraria, i també quan sabria quan haurien passat els 20 minuts. I al final, abans de decidir-me a obrir els ulls, em preocupava un poc haver estat massa poc temps en la pràctica, i no m'atrevia a obrir-los. Per fi, quan els he obert i he vist el rellotge, he comprovat que havien passat gairebé trenta minuts. Confesse que pensava que hauria estat un quart d'hora màxim.
I escolteu, quin dolor de cames quan he intentat moure-les. I quan m'he alçat... era incapaç de caminar com ho havia fet fins el moment, anava pel passadís de casa com si haguera fet una etapa del Tour. No s'heu fixat en com caminen els ciclistes quan baixen de les bicis?
Per a la propera sessió, intentaré estar completament en silenci, amb l'ordinador apagat. I si cal, amb un parell de taps a les orelles per a escoltar-me millor la respiració.
Demà més. Ja vos contaré!
He adoptat una de les postures que indica l'autor, la postura del "semi-lotus" (dita "feliç", anomenada sukhasana). Que és amb les cames creuades de tota la vida. Les mans reposades sobre la falda, la mà dreta sobre l'esquerra i els extrems dels polzes tocant-se. L'esquena recta i inclinada endavant, amb la barbeta lleugerament baixada. Tocant el paladar amb la punta de la llengua (cosa que ja sol eixir-me naturalment quan estic concentrat).
El llibre indicava que havia de mantenir els ulls oberts del tot o mig aclucats, no obstant, jo els he tancat. Ja prou entreteniment hi havia a la meua ment com per a fixar-me en els objectes que ocupen la meua habitació.
L'autor proposa com a mètode per a començar, centrar-se en la respiració, i això és el que m'he disposat a fer. Però en tancar els ulls, un exèrcit de pensaments m'ha envaït la ment. No he pogut deixar de pensar en què escriuria després ací al bloc: "Açò. I açò també. Bufff, no puc deixar de pensar en que no puc deixar de pensar. Açò també ho escriuré". Era un bucle! No podia eixir d'eixa espiral. Els pensaments s'autoencadenaven per tal de repetir-se una volta rere una altra.
M'esforçava en mantenir l'atenció en la respiració. No podia evitar imaginar-me les xicotetes partícules de Érase una vez el cuerpo humano entrant i eixint per les foses nasals. Esquivant els pèls, travessant la gola i la tràquea, i endinsant-se en els pulmons. I després d'un diminut instant de pausa, preparant-se per recórrer el camí en el sentit contrari.
No he tardat en canviar d'imatge, perquè com que tenia l'ordinador engegat, el soroll impedia escoltar-me la respiració.
M'he imaginat a mi, assegut com estava, dins de la meua tràquea, pegant-me el vent a la cara cada vegada que inspirava, i d'esquena cada vegada que expirava. Durant alguns moments he pogut estar prou centrat, però l'atenció desapareixia ràpidament degut al bombardeig de pensaments. Pensava en tot, en qualsevol cosa.
Després m'he centrat en els moviments del meu tòrax i abdomen cada volta que respirava. També em repetia de tant en tant la paraula "respiració", o la frase "agafe aire, solte aire". De tant en tant combinava les tècniques que millor m'havien funcionat: veure'm a mi en la meua pròpia tràquea, repetir-me les paraules d'abans, i una molt útil: centrar-me en les pauses entre inspiració i expiració.
M'ha passat una cosa curiosa. Poc a poc, la cama dreta se m'anava carregant de dolor. Així que intentava interioritzar-lo, acceptar-lo com a part natural d'eixa estona, i acte seguit desapareixia. He arribat a atabalar-me en un parell d'ocasions. Em pujaven calors i tot. És com si no poguera fer front a tots els elements que em distreien. Però mirava de restar-li importància al fet, i poc a poc em recuperava.
El temps també m'entretenia a primera hora. Em preguntava quanta estona portaria, o quanta duraria, i també quan sabria quan haurien passat els 20 minuts. I al final, abans de decidir-me a obrir els ulls, em preocupava un poc haver estat massa poc temps en la pràctica, i no m'atrevia a obrir-los. Per fi, quan els he obert i he vist el rellotge, he comprovat que havien passat gairebé trenta minuts. Confesse que pensava que hauria estat un quart d'hora màxim.
I escolteu, quin dolor de cames quan he intentat moure-les. I quan m'he alçat... era incapaç de caminar com ho havia fet fins el moment, anava pel passadís de casa com si haguera fet una etapa del Tour. No s'heu fixat en com caminen els ciclistes quan baixen de les bicis?
Per a la propera sessió, intentaré estar completament en silenci, amb l'ordinador apagat. I si cal, amb un parell de taps a les orelles per a escoltar-me millor la respiració.
Demà més. Ja vos contaré!
dijous, 10 de novembre del 2011
Objectiu: 100 hores de meditació en 1 any
Aquest és un projecte de meditació que miraré de complir durant un any sencer (sense cap intenció de detenir-me). Consistirà en dedicar un mínim d'uns 20 minuts diaris a l'art de meditar. L'objectiu consta de dos parts: 1, assolir les 100 hores en menys d'un any; i 2, la perseverança que cal per ser constant durant un any.
Per a complir l'objectiu, hauré d'aconseguir les dos coses. Si assolisc les 100 hores abans de complir l'any, hauré de continuar fins acabar-lo; i si acabe l'any sense haver assolit les 100 hores, hauré de continuar fins complir-les. En qualsevol cas, el meu propòsit és aprendre a meditar per tal d'experimentar els beneficis d'aquesta pràctica, més enllà de qualsevol meta quantificable en hores o en dies. Les 100 hores i l'any són per a mi una motivació, una referència. El repte real, l'autèntic desig, és evidenciar en mi un canvi positiu, profund i durador.
Amb tot, confesse que sóc una persona que no reacciona massa bé a pressions ni horaris. Necessite absoluta flexibilitat i llibertat per a organitzar-me; i les planificacions, en general, no són del meu grat. Aquesta preferència per mètodes lliures s'ha convertit, en moltes ocasions, en una indisposició total a emprendre qualsevol projecte. Ja sabeu, la típica persona que inicia mil i una coses, i no n'acaba mai cap. Així que afegiré que, a mode autoexculpatori, em concediré alguns dies de mandra a la setmana, perquè el que m'interessa és mantenir una tendència positiva.
Parle en futur perquè no vaig a començar hui, ni tampoc demà. He caigut malalt de refredat (típic en aquesta època de l'any). Així que vull esperar a estar millor per a no tenir que enfrontar-me de primeres, no sols a la meua més que increïble capacitat per a distreure'm amb una mosca (cosa que espere anar solucionant amb el temps), sinó també a la febre, la tos, el mal de gola, i la congestió nasal.
He de dir que mai he assistit a cap sessió de meditació, i el poc que sé, és el poc que he llegit per Internet, i en algun llibre que he adquirit. Un vídeo d'una conferència de Matthieu Ricard va ser en el seu moment, el que em va despertar l'interès per la meditació. Un interès, que si he de ser sincer, crec que ja habitava en mi d'alguna manera. La manera d'expressar-se que té aquest home va bastant en la meua línia. D'aquesta manera vaig comprar dos llibres d'aquest monjo budista francès: En defensa de la felicitat i L'art de la meditació, aquest segon és el que li dóna nom a aquest bloc. Confesse que només he llegit poc més de la meitat de L'art de la meditació. És el que sol passar quan es compren llibres per Internet, que per aprofitar les despeses d'enviament, comprem una fotracà de llibres, i després no donem coll a llegir-los. Però bé, poc a poc aniré fent-me amb ells.
Aquest llibre, L'art de la meditació, dóna molt bons pasos sobre com iniciar-se en aquestes pràctiques: postures, respiracions, maneres d'enfrontar-se a la distracció, etc. Sembla ser una bona guia per a tota persona que pretén iniciar-se en la meditació. Personalment, utilitzaré aquest llibre com a conseller principal en el meu camí iniciàtic.
Cert que Matthieu recomana al llibre aprendre al costat d'un bon mestre meditador, evidència de la qual no fique en dubte els seus beneficis. Tot i això, és quelcom no massa accessible per a mi per qüestions de distància, i aquesta en el meu cas és massa llarga com per a desplaçar-me tots els dies, cosa que es tradueix en una inversió econòmica que no em puc permetre. Més endavant, segons transcórrega el meu camí, m'agradaria mirar d'assistir un parell de vegades al mes a una sessió personada guiada per un mestre. Em faria molta il·lusió, però pel moment la meua situació econòmica és la que és.
Tal volta siga convenient parlar un poc de mi, en el sentit d'explicar breument la meua manera de pensar i d'entendre la vida. No siga cosa que tinguen alguna relació amb els resultats que vaja experimentant.
Un moment, m'acabe d'adonar que no m'he presentat. Com que no pensava revelar el meu nom real, li he restat importància a la presentació i se m'ha passat. Utilitzaré un pseudònim, perquè encara que no es tracte del meu nom real, sempre facilita la comunicació pensar amb un nom assignat a una persona. El meu pseudònim serà Enric, en homenatge a una persona que els seus pensaments em resulten especialment atractius i la seua coherència digna d'admirar: Henry David Thoreau.
Doncs hola, em dic Enric i podria dir que concep l'ésser humà com un element que ha d'estar integrat en la Natura, per tal de portar una vida plena i satisfactòria. Pense que com millor podria viure una persona, seria sense que cap altra exercira domini sobre ella. No obstant, també comprenc perfectament, que la naturalesa ens atorga als humans diferents maneres de percebre i interpretar el nostre entorn, i que és natural que cadascú tinga una manera de pensar. Tanmateix crec que cal creure'ns capaços de viure cadascú amb la seua idea de vida, sense que implique imposar-la a altres.
I fins ací l'explicació del que pretenc, siga una gran experiència personal que, alhora, puga ser estesa a tots vosaltres.
Ens veiem en pocs dies, tan aviat com em recupere!
Per a complir l'objectiu, hauré d'aconseguir les dos coses. Si assolisc les 100 hores abans de complir l'any, hauré de continuar fins acabar-lo; i si acabe l'any sense haver assolit les 100 hores, hauré de continuar fins complir-les. En qualsevol cas, el meu propòsit és aprendre a meditar per tal d'experimentar els beneficis d'aquesta pràctica, més enllà de qualsevol meta quantificable en hores o en dies. Les 100 hores i l'any són per a mi una motivació, una referència. El repte real, l'autèntic desig, és evidenciar en mi un canvi positiu, profund i durador.
Amb tot, confesse que sóc una persona que no reacciona massa bé a pressions ni horaris. Necessite absoluta flexibilitat i llibertat per a organitzar-me; i les planificacions, en general, no són del meu grat. Aquesta preferència per mètodes lliures s'ha convertit, en moltes ocasions, en una indisposició total a emprendre qualsevol projecte. Ja sabeu, la típica persona que inicia mil i una coses, i no n'acaba mai cap. Així que afegiré que, a mode autoexculpatori, em concediré alguns dies de mandra a la setmana, perquè el que m'interessa és mantenir una tendència positiva.
Parle en futur perquè no vaig a començar hui, ni tampoc demà. He caigut malalt de refredat (típic en aquesta època de l'any). Així que vull esperar a estar millor per a no tenir que enfrontar-me de primeres, no sols a la meua més que increïble capacitat per a distreure'm amb una mosca (cosa que espere anar solucionant amb el temps), sinó també a la febre, la tos, el mal de gola, i la congestió nasal.
He de dir que mai he assistit a cap sessió de meditació, i el poc que sé, és el poc que he llegit per Internet, i en algun llibre que he adquirit. Un vídeo d'una conferència de Matthieu Ricard va ser en el seu moment, el que em va despertar l'interès per la meditació. Un interès, que si he de ser sincer, crec que ja habitava en mi d'alguna manera. La manera d'expressar-se que té aquest home va bastant en la meua línia. D'aquesta manera vaig comprar dos llibres d'aquest monjo budista francès: En defensa de la felicitat i L'art de la meditació, aquest segon és el que li dóna nom a aquest bloc. Confesse que només he llegit poc més de la meitat de L'art de la meditació. És el que sol passar quan es compren llibres per Internet, que per aprofitar les despeses d'enviament, comprem una fotracà de llibres, i després no donem coll a llegir-los. Però bé, poc a poc aniré fent-me amb ells.
Aquest llibre, L'art de la meditació, dóna molt bons pasos sobre com iniciar-se en aquestes pràctiques: postures, respiracions, maneres d'enfrontar-se a la distracció, etc. Sembla ser una bona guia per a tota persona que pretén iniciar-se en la meditació. Personalment, utilitzaré aquest llibre com a conseller principal en el meu camí iniciàtic.
Cert que Matthieu recomana al llibre aprendre al costat d'un bon mestre meditador, evidència de la qual no fique en dubte els seus beneficis. Tot i això, és quelcom no massa accessible per a mi per qüestions de distància, i aquesta en el meu cas és massa llarga com per a desplaçar-me tots els dies, cosa que es tradueix en una inversió econòmica que no em puc permetre. Més endavant, segons transcórrega el meu camí, m'agradaria mirar d'assistir un parell de vegades al mes a una sessió personada guiada per un mestre. Em faria molta il·lusió, però pel moment la meua situació econòmica és la que és.
Tal volta siga convenient parlar un poc de mi, en el sentit d'explicar breument la meua manera de pensar i d'entendre la vida. No siga cosa que tinguen alguna relació amb els resultats que vaja experimentant.
Un moment, m'acabe d'adonar que no m'he presentat. Com que no pensava revelar el meu nom real, li he restat importància a la presentació i se m'ha passat. Utilitzaré un pseudònim, perquè encara que no es tracte del meu nom real, sempre facilita la comunicació pensar amb un nom assignat a una persona. El meu pseudònim serà Enric, en homenatge a una persona que els seus pensaments em resulten especialment atractius i la seua coherència digna d'admirar: Henry David Thoreau.
Doncs hola, em dic Enric i podria dir que concep l'ésser humà com un element que ha d'estar integrat en la Natura, per tal de portar una vida plena i satisfactòria. Pense que com millor podria viure una persona, seria sense que cap altra exercira domini sobre ella. No obstant, també comprenc perfectament, que la naturalesa ens atorga als humans diferents maneres de percebre i interpretar el nostre entorn, i que és natural que cadascú tinga una manera de pensar. Tanmateix crec que cal creure'ns capaços de viure cadascú amb la seua idea de vida, sense que implique imposar-la a altres.
I fins ací l'explicació del que pretenc, siga una gran experiència personal que, alhora, puga ser estesa a tots vosaltres.
Ens veiem en pocs dies, tan aviat com em recupere!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)